Mare de Déu de Montserrat
FITXA TÈCNICA
Autor: Desconegut.
Datació: finals S. XII, amb modificacions dels segles XVI i XIX
Tipologia: escultura exempta.
Material: fusta d'àlber.
Estil: Romànic.
Emplaçament actual: Santuari del monastir benedictí de Montserrat.
CONTEXT HISTÒRIC
Es desconeix la identitat de l'artista que va tallar aquesta escultura, però si que es sap que s'engloba en l'època medieval. La llegenda popular atribueix la talla a Nicodem, un dels deixebles de Jesús, i la pintura ornamental, a l'evangelista Sant Lluc.
Segons la llegenda, l'escultura va ser feta en vida de la Mare de Déu i la van portar a Catalunya els primers cristians. Arran de la invasió musulmana, al segle VIII, van amagar la imatge i va restar ignorada fins que, al segle IX, la van trobar uns pastors.
En un primer moment, s'edificà al lloc de la troballa una petita ermita per retre culte a la imatge, i posteriorment, sota les ordres de l'abat Oliba, s'hi construí un monestir que fou habitat per monjos benedictins cap al 1025. L'onze de setembre de 1881, fou declarada patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.
DESCRIPCIÓ FORMAL
La Mare de Déu de Montserrat és un conjunt escultòric sedent format per la imatge de Maria i el nen Jesús. Maria apareix asseguda en un tron decorat amb petites columnes. Té el cap cobert amb una toca que porta cenyida amb una corona i que li cobreix les espatlles.
La mà dreta aguanta un orbre, metre que amb l'esquerra mostra un lleuger acostament afectuós cap a l'espatlla de la figura de Jesús. L'infant, assegut a la seva falda, beneeix amb la mà dreta i porta una pinya a l'esquerra.
Les dues figures mantenen una composició frontal, la Mare de Déu presenta una postura hieràtica, distant i geomètrica, pròpia de l'estil romànic, només trencada per un lleu somriure a la cara. Tant en la cara com en el vestit dominen les línies rectes i anguloses, marcades per una simetria formal clara.
El Nen Jesús, en canvi, presenta formes arrodonides i un rostre més expressiu, ja que l'infant originari va ser substituït en època moderna, tal com eren els gustos al segle XIX, més sentimental i realista. Tampoc és original el color daurat, que en alguns punts deixa veure restes de policromia vermella a les corones i als vestits.
TEMÀTICA
La talla presenta la imatge romànica típica de la Mare de Déu com a Sedes Sapientae (Tron de la Saviesa), de la qual és símbol el Nen Jesús. Aquest adopta l'actitud de Crist com a Jutge, com a les representacions del Judici Final, fent el senyal de benedicció amb la mà dreta i aguantant una pinya amb l'esquerra (símbol de fecunditat i de vida perenne).
La Mare de Déu té a la mà un orbe, que simbolitza l'univers, com a signe de la perfecció i del poder diví. Molts dels seus complements són afegits posteriors, com la capellina que cobreix el cap i les espatlles, la corona (decorada amb la flor de lis, símbol de la monarquia francesa) i la peanya; tots ells són datats dels segle XVI. Les mans de Maria i la figura del Nen Jesús són del 1823-1824.
El color negre dels rostres, de les mans i dels peus de l'infant, s'han atribuït a nombrosos factors, entre els quals destaquen l'efecte del fum dels ciris i les llànties que iL·luminaven la imatge a l'antiga capella, i a l'oxidació del vernís de plom que es va fer servir originàriament per envernissar-la. Aquest color és el que li ha donat el sobrenom de moreneta.
MODELS I INFLUÈNCIES
La imatge de la Mare de Déu entronitzada amb l'Infant és pròpia de l'art bizantí. Aquest model passà d'Orient a Occident i guanyà molta popularitat a l'època medieval. Aquesta talla mariana no ha pogut ser adscrita a cap escola concreta del romànic català, però per les seves característiques es relaciona amb obres vinculades als tallers del sud de França, com la Mare de Déu del Claustre de Solsona, i amb la diòcesis de Vic (taller del monestir de Ripoll).
El lleu somriure al rostre i l'intent de contacte maternal amb el fill anticipen la tendència humanista del període gòtic.
