Imatges art Barroc i Rococó

Fontana de Trevi (1735-1762), Roma. L'escenografia tardobarroca es reflecteix en aquest conjunt arquitectònic  i escultòric que cobreix una part important de la paret del Palazzo Poli. La figura central és la del déu Oceà, en una referència clara a l'aigua.

Plaça de Sant Pere (1656-1667), Gian Lorenzo Bernini. Ciutat del Vaticà. Obra de gran simbolisme, la seva estructura s'adequa a la façana de la basílica de Sant Pere i la potencia.







Piazza Navona de Roma. L'antic circ de Domicià es  va cristianitzar amb la Font dels Quatre Rius (1648-1651), obra de Gian Lorenzo Bernini per al papa Innocenci X.






Plaza Mayor de Madrid (1620, reformada el 1672 i el 1790). Exemple d'urbanisme puntual, conforma un espai regular vertebrat al voltant del monument eqüestre de Felip III.

Jardins del Palau de Versalles (1662-1710), André Le Nôtre. Aquests jardins, amb una superfície de 800 ha, són el punt culminant de l'urbanisme paisatgístic del barroc francès. Aquest estil es caracteritzà per les grans perspectives i la domesticació de la natura a partir de la distribució geomètrica de l'espai.

Galeria dels miralls del Palau de Versalles. Al final del segle XVII es va acabar la construcció d'aquest gran espai, model per als salons dels palaus europeus del segle XVIII.

Façana de l'Obradorio (1738-1747), Fernando de Casas Novoa, Santiago de Compostela. Aquesta façana, en la qual destaquen les dues altes torres, s'integra de manera admirable en l'edifici romànic de la catedral compostel·lana.

      

Sant Carlo alle Quattro Fonatane (1634-1667), Francesco Borromini. Roma. Aquesta església de dimensions reduïdes reflecteix el nou concepte arquitectònic basat en el moviment ondulant, tant en l'espai extern - planta i alçat - com en la façana.

Parts importants d'una catedral barroca.

Èxtasi de Santa Teresa (1648-1652), Gian Lorenzo Bernini, Església de Santa Maria della Vittoria, Roma. Exemple de theatrum sacrum, l'escena se'ns presenta com un espectacle sagrat a mig camí entre allò que és espiritual i allò que és terrenal.

Apol·lo i Dafne (1622-1625), Gian Lorenzo Bernini. L'autor representa el mite pagà segons l'explica Ovidi a les Metamorfosis, mostra l'instant en que Apol·lo atrapa a la nimfa Dafne i ella es transforma en arbre de llorer.

Magdalena penitent (1664), Pedro de Mena, Museo Nacional de Escultura, Valladolid. L'ascetisme i el misticisme es fonen en aquesta talla que transmet als fidels la intensitat espiritual del penediment per mitjà d'una imatge de gran realisme.

La conversión de Sant Pau (1601), Caravaggio. Juntament amb el Martiri de Sant Pere formen el programa de la Cappella Cerasi a l'església romana de Santa Maria del Popolo. La llum hi té una funció formal, per il·luminar Pau, i una funció conceptual, la llum de Déu.

Esmorçar amb ostres (1633), Pieter Claesz. La pintura realista té en les natures mortes una de les temàtiques més evidents, tot i que algunes d'aquestes obres admeten lectures de tipus simbòlic.